La vaca que ningu li feia cas i esta casi extingida. La vaca pallaressa.

Aquesta minoritària població, del Pirineu lleidatà, és l'exemple més típic de raça en "estat relíquia" que existeix a Catalunya. La instauració, de forma apremiant, d'un programa de Recuperació, és objectiu principal i ineludible per a salvaguardar aquest patrimoni genètic d'indubtable interès històric i cultural. Els aproximadament 20 individus que resten, representen els darrers vestigis de les ancestrals vaques d'aquestes comarques, les quals es varen anar encreuant, a principis de s. XX, amb boví lleter importat de Suïssa (Bruna Alpina), donant lloc a través d'encreuaments repetits i selecció cap a caràcters de tipus càrnic a l'actual població que coneixem amb el nom de “Bruna dels Pirineus”, la qual es troba àmpliament estesa en la zona i representa, en l'actualitat, el 80% de les vaques d'aptitud càrnia que hi ha a Catalunya.

Morfològicament i productivament és molt semblant a la Bruna. El principal tret diferencial amb respecte aquesta és la coloració uniformement blanca de la capa. Encara que en els seus orígens fou, lògicament, de triple aptitud, avui dia se la destina a la producció de carn ecològica, criant-se en règim extensiu durant tot l'any degut a la seva gran rusticitat i adaptació al medi.

La millor vaca de carn del planeta

La charolesa ( Charolais en francès , pronunciat [ʃaʁɔlɛ]) és una raça bovina autòctona deFrança , en concret de les regions de Nev

ers i de Charolles . Es diferencia per la seva carn,

Està considerada com una de les millors races productores de carn .

 

Morfologia

Té una capa blanca o crema uniforme. Les banyes són curts.
Els animals són grans. (145 cm i 1.000 a 1.400 kg per als mascles i 140 cm i 710-900 kg per a les femelles)

Aptituds

És una antiga raça d'ús múltiple, convertida en una raça de carn. És una raça que té una molt bona conformació càrnia. És apreciada per la qualitat de la seva carn, de baix contingut en greix derivat del seu passat com a raça de treball. Per promoure les qualitats de la raça, els professionals promouen, des de fa més d'un segle, concursos on els animals són classificats pels experts.

Les vaques són apreciades per les seves qualitats de cria:

§                     Fertilitat i prolificitat (alta taxa de parts de bessons)

§                     Bona producció de llet per a l'alimentació dels vedells (la millor entre les races de carn)

§                     Molt alta velocitat de creixement (fins a 2,5 kg per dia)

§                     Animal rústic, amb una bona capacitat d'adaptació a diferents condicions de cria, notablement una elevada guany de pes amb farratges bastos.

La selecció té com a objectiu millorar la capacitat de part, sobretot la facilitat de part per a l'ús de bous Charolais sobre races lleteres (en particular, la raça de Normandia, al nord de França.

Els toros Charolais són molt demandats per a l'exportació i els seus preus són molt elevats ja que es considera que transmeten als seus descendents seves qualitats càrnies.

Poblacions

La cabana de la raça Charolais francesa incloïa en 2004 aproximadament 1,7 milions d'individus, ¹ que inclouen al voltant de 105.000 vaques incloses en el Llibre genealògic de les quals el 95% es crien de raça pura. Els mascles són 75.000 dels quals 3.000 estan inscrits i el 30% es crien per inseminació artificial. L'emmagatzematge de semen i embrions va en augment. La raça és present en gairebé totes les regions de França, especialment en la seva regió d'origen ( Borgonya ) i en l'Oest ( Vendée ).

Exportat molt aviat (a partir de 1879 a Amèrica del Sud ), es troba en prop de setanta països dels cinc continents. Sovint, la cria de raça pura es limita a la producció de reproductors. La criança càrnia local utilitza races localment adaptades, creuant amb toros Charolais.

Bous de lidia

El bou espanyol Com raça pròpia, l'anomenat toro espanyol és, bàsicament, un auroch o uro més petit, resultat final de la seva barreja amb determinades espècies arribades des d'Àfrica. De fet, el toro asiàtic, vingut del nord, va mostrar bravura només a Navarra, conseqüència d'una vida salvatge i apropiada alimentació. Per la seva banda, l'africà va lligar bé en els seus encreuaments amb el brau bestiar que ja pasturava als aiguamolls andaluses. El resultat de la barreja d'aquestes caps amb les primeres i amb les indígenes del centre d'Espanya es va imposar sobre el bestiar taujà característic de les regions muntanyenques jiennenses i sobre el Morucha de camps castellans.

La translació d'aquests últims cap ramificacions navarreses va oferir l'antic toro castellà, de ja oblidada existència. Igual que, actualment, el bestiar cèltic, característic per les seves banyes verticals i per les seves pintes vermelles, groguenques i aleonadas, constitueix, per a alguns tractadistes, la raça anomenada bos taurus celticus, escampada pel nord d'Espanya i Portugal.

Davant d'una barreja entre unes i altres races, no s'ha d'obviar que les pintures rupestres indiquen que el toro existia ja a Espanya abans de l'arribada dels celtes, de manera que aquesta espècie ja seria pròpia.Igualment, entre el fer auroch i els masos bòvids d'altres regions, destaca que el sud peninsular va oferir sempre caps de bestiar de salvatge temperament.

I només l'evolució del toreig, de la caça a l'esport de cavallers, ha fomentat el posterior desenvolupament del toro, des que, en els inicis del segle XVII, es van constituir, com a tals, les primeres ramaderies, encarregades d'afinar la criança selectiva. Així, quan va començar el toreig a peu era fàcil delimitar la geografia del bou i notòries les diferències entre el navarrès, el castellà i l'andalús, encara que, en tots ells, es busqués potenciar la ferocitat.

Per això, el despoblat camp proporcionava enormes extensions de terreny adehesado per als bous, la criança no comportava cap dificultat. Les ramaderies de bous braus van créixer des del segle XVII i, fins i tot, algunes dades aïllats apunten a dates anteriors. Tanmateix, el desglossament dels caps més braves, amb destinació a les curses, no es va produir fins a principis del segle XVIII, època en la qual apareixen abundants noms de ramaders i de llocs de pastura.

Races espanyoles

Albera, masanesa o Fagin (francoespanyola), Alistano-sanabresa,  Asturiana de la muntanya o casina, Asturiana de les valls, Auroch o Uro, Avileña-Negra ibèrica, Berrendo en negre, Berrendo en vermell, Berrendo en blanc blau, Betizu, Blanca Càceres, Bruna dels Pirineus,Cachena o pisca (autòctona d'Espanya i Portugal), Caldelana o Caldelas, Canària o Criolla, Cárdenas andalusa, Charolesa, Frieresa, Frisona, Gochona entelarada asturlleonesa, Lidia, Limiana o limitar, Mallorquina, Marismeña o estúpida, Menorquina o maionesa, Monchina, Morucha o Salamanca, Murciana o llevantina, Negra andalusa, Pajuna o serrana, Pallaresa, Palmera, Bruna, Bruna de muntanya o marró de lleó, Pasiega, Pirinenca, Retinta, Rossa gallega, Salinera andalusa, Saiaguesa o Zamora, Serrana Negra, Terrenal, Tudanca, Verinesa ,Vianesa