Bous de lidia

El bou espanyol Com raça pròpia, l'anomenat toro espanyol és, bàsicament, un auroch o uro més petit, resultat final de la seva barreja amb determinades espècies arribades des d'Àfrica. De fet, el toro asiàtic, vingut del nord, va mostrar bravura només a Navarra, conseqüència d'una vida salvatge i apropiada alimentació. Per la seva banda, l'africà va lligar bé en els seus encreuaments amb el brau bestiar que ja pasturava als aiguamolls andaluses. El resultat de la barreja d'aquestes caps amb les primeres i amb les indígenes del centre d'Espanya es va imposar sobre el bestiar taujà característic de les regions muntanyenques jiennenses i sobre el Morucha de camps castellans.

La translació d'aquests últims cap ramificacions navarreses va oferir l'antic toro castellà, de ja oblidada existència. Igual que, actualment, el bestiar cèltic, característic per les seves banyes verticals i per les seves pintes vermelles, groguenques i aleonadas, constitueix, per a alguns tractadistes, la raça anomenada bos taurus celticus, escampada pel nord d'Espanya i Portugal.

Davant d'una barreja entre unes i altres races, no s'ha d'obviar que les pintures rupestres indiquen que el toro existia ja a Espanya abans de l'arribada dels celtes, de manera que aquesta espècie ja seria pròpia.Igualment, entre el fer auroch i els masos bòvids d'altres regions, destaca que el sud peninsular va oferir sempre caps de bestiar de salvatge temperament.

I només l'evolució del toreig, de la caça a l'esport de cavallers, ha fomentat el posterior desenvolupament del toro, des que, en els inicis del segle XVII, es van constituir, com a tals, les primeres ramaderies, encarregades d'afinar la criança selectiva. Així, quan va començar el toreig a peu era fàcil delimitar la geografia del bou i notòries les diferències entre el navarrès, el castellà i l'andalús, encara que, en tots ells, es busqués potenciar la ferocitat.

Per això, el despoblat camp proporcionava enormes extensions de terreny adehesado per als bous, la criança no comportava cap dificultat. Les ramaderies de bous braus van créixer des del segle XVII i, fins i tot, algunes dades aïllats apunten a dates anteriors. Tanmateix, el desglossament dels caps més braves, amb destinació a les curses, no es va produir fins a principis del segle XVIII, època en la qual apareixen abundants noms de ramaders i de llocs de pastura.