Aquesta malaltia també és coneguda amb el nom depseudoràbia. L’herpesvirus porcí 1 ( PHV 1) n’és l’agent causant. Afecta porcs, vaques, gossos i gats. La malaltia és generalment asimptomàtica en els porcs adults, però bastant mortal per als garrins de menys d’un mes de vida i per a les espècies bovina, ovina, canina i sobretot per a la felina.La enfermedad de Aujeszky, es una enfermedad infecciosa causada por un herpesvirus, que afecta a un gran número de especies animales, siendo la especie porcina donde adquiere especial relevancia desde el punto de vista sanitario y económico. Se caracteriza principalmente por unasintomatologíaasociada al sistema nervioso central y al tracto respiratorio, provocando en hembras gestantes importantes alteraciones en la reproducción. Los lechones son especialmente sensibles a la infección, mientras los cerdos adultos son mucho más resistentes, presentando usualmente infecciones de tipo subclínico e inaparentes. En la actualidad se encuentra presente en un gran número de países productores.
El agente responsable de la enfermedad es el Herpesvirus Porcino tipo I, (conocido por las siglas HVP-I). El hecho de que sea un virus Herpes, le confiere la habilidad de establecer infecciones latentes. Después de sufrir una infección, el virus permanece latente en el cerdo; se queda acantonado, el genoma viral persiste en el tejido nervioso del cerdo, hasta que se produce un desequilibrio: una situación de estrés, una alteración hormonal (el parto), una inmunosupresión u otros procesos patoló- gicos; a consecuencia de ello se reactiva, multiplicándose y eliminándose al exterior, infectando a otros animales susceptibles. Con lo cual, todo cerdo que haya entrado en contacto con el virus de la enfermedad de Aujeszky es un peligro potencial para la explotación, ya que el virus puede.
Las betizu son unos animales míticos de los antiguos vascones bajo el nombre de Zezengorri (otros seres parecidos son los Behigorri, Txahalgorri, Ahatxegorri, idigorri, etc) y desempeñan la labor de guardianes de los tesoros de las grutas donde vive la diosa Mari o Maddi.
Asimismo se han conocido otras denominaciones según autores y localizaciones, siendo denominado entre otros "del país", "casta navarra", "raza vasca". José Miguel de Barandiarán lo describe como "vaca huraña".3 4
Se ha popularizado recientemente en esa zona por ser el nombre de un programa infantil en euskera de la televisión pública vasca (ETB) cuyo personaje principal representa a un animal de esta raza y que ha intentado difundir la existencia de esta especie y fomentar su conocimiento y protección.
La raza betizu está dotada de gran rusticidad, y se desenvuelve en espacios marginales en estado semisalvaje. Tiene apariencia de un animal vivaz, ágil, armónico, destacando el predominio de su tercio anterior sobre el posterior, de desarrollo tardío, de escasa alzada y poco peso corporal, siendo de baja producción carnicera.
Distribución
Hoy en día quedan ejemplares en Guipúzcoa en la zona de Adarra-Leizarán, Jaizkibel y Arno, en Vizcaya en la zona de Dima, en el departamento francés de Pirineos Atlánticos en Francia, en las zonas de La Rhune, Mondarrain, e Ibardin situadas en su mitad más occidental, conocida como País Vasco francés y en Navarra en Sastoya,5 6 7 8 donde se encuentra el mayor número de cabezas de la raza (cerca del 75 %). Su nombre deriva del carácter semisalvaje de estos animales que se ocultan en zonas boscosas.
La reserva navarra
Actualmente el Gobierno de Navarra elabora un programa ecológico para la conservación de esta raza autóctona, cuya labor desarrolla el ITG Ganadero que posee un rebaño de betizu cedido por el Gobierno de Navarra que se ubica en una finca del pueblo abandonado de Sastoya, sita en el valle navarro de Urraúl Alto. El objetivo de este rebaño es el de mantenimiento en pureza de la raza y en la medida de lo posible la difusión de la misma.9
La finca de Sastoya, consta de unas 80 ha, de las que 12 de ellas son praderas; está inscrita en el área de Producción Ecológica y es propiedad del Gobierno de Navarra, gestionada por su Departamento de Medio Ambiente que la cede al ITG Ganadero para el mantenimiento de las betizu. Existe en la finca un aprisco cubierto de 300 m² para almacén y manejo de ganado.
En la finca de Sastoya se mantienen una media de unos 45 animales de la raza con un manejo lo más extensivo posible, con una mínima intervención humana para mantener su carácter de "semilibertad".
Historia de la raza
Las betizu son unos animales míticos de los antiguos vascones bajo el nombre de Zezengorri (otros seres parecidos son los Behigorri, Txahalgorri, Ahatxegorri, idigorri, etc) y desempeñan la labor de guardianes de los tesoros de las grutas donde vive la diosa Mari o Maddi.
Asimismo se han conocido otras denominaciones según autores y localizaciones, siendo denominado entre otros "del país", "casta navarra", "raza vasca". José Miguel de Barandiarán lo describe como "vaca huraña".3 4
Se ha popularizado recientemente en esa zona por ser el nombre de un programa infantil en euskera de la televisión pública vasca (ETB) cuyo personaje principal representa a un animal de esta raza y que ha intentado difundir la existencia de esta especie y fomentar su conocimiento y protección.
La raza betizu está dotada de gran rusticidad, y se desenvuelve en espacios marginales en estado semisalvaje. Tiene apariencia de un animal vivaz, ágil, armónico, destacando el predominio de su tercio anterior sobre el posterior, de desarrollo tardío, de escasa alzada y poco peso corporal, siendo de baja producción carnicera.
Distribución
Hoy en día quedan ejemplares en Guipúzcoa en la zona de Adarra-Leizarán, Jaizkibel y Arno, en Vizcaya en la zona de Dima, en el departamento francés de Pirineos Atlánticos en Francia, en las zonas de La Rhune, Mondarrain, e Ibardin situadas en su mitad más occidental, conocida como País Vasco francés y en Navarra en Sastoya,5 6 7 8 donde se encuentra el mayor número de cabezas de la raza (cerca del 75 %). Su nombre deriva del carácter semisalvaje de estos animales que se ocultan en zonas boscosas.
La reserva navarra
Actualmente el Gobierno de Navarra elabora un programa ecológico para la conservación de esta raza autóctona, cuya labor desarrolla el ITG Ganadero que posee un rebaño de betizu cedido por el Gobierno de Navarra que se ubica en una finca del pueblo abandonado de Sastoya, sita en el valle navarro de Urraúl Alto. El objetivo de este rebaño es el de mantenimiento en pureza de la raza y en la medida de lo posible la difusión de la misma.9
La finca de Sastoya, consta de unas 80 ha, de las que 12 de ellas son praderas; está inscrita en el área de Producción Ecológica y es propiedad del Gobierno de Navarra, gestionada por su Departamento de Medio Ambiente que la cede al ITG Ganadero para el mantenimiento de las betizu. Existe en la finca un aprisco cubierto de 300 m² para almacén y manejo de ganado.
En la finca de Sastoya se mantienen una media de unos 45 animales de la raza con un manejo lo más extensivo posible, con una mínima intervención humana para mantener su carácter de "semilibertad".
És un representant poc conegut del tronc boví roig convex de l’àrea mediterrània, repartit per tots els països que envolten aquesta mar. A les illes es troba, la partió més primitiva d’aquest tronc format per la vaca mallorquina, juntament amb les vaques de Còrsega i Sardenya. A l’actualitat, malgrat la importància que té la seva presència mil·lenària a les nostres illes, és un grup molt reduït d’animals, en perill constant d’extinció.
Origen
Els experts en etnologia zootècnica diuen que aquest tipus de boví deriva del bos primigenius, que arribà a la Mediterrània occidental des d’Egipte, escampant-se posteriorment per tot el nord d’Àfrica i sud de la península Ibèrica. El comerç marítim entre els diferents països d’aquesta àrea, del qual les illes eren una plataforma logística ideal, va afavorir la presència d’aquest tipus de bestiar, que s’ha mantengut fins al dia d’avui amb un més que acceptable grau de puresa. L’actuació decidida de determinats ramaders, molts d’ells a títol individual, i grups de criadors associats, desenvolupada durant la darrera meitat dels segle passat, ha aconseguit mantenir la raça fins a l’actualitat i fixar les bases per a la seva selecció i millora.
Característiques
És una raça molt rústica, de marcat tipus ambiental, forta, bona reproductora i amb gran instint maternal. La seva grandària és més be petita i el seu color és castany, que varia des de el clar rossenc al fosc quasi negre. El pes de les femelles adultes és de 300 a 350 quilos i el dels mascles adults passa els 450 quilos.
Característiques més destacades
Té el cap gran i curt, el que li dona un aspecte massís. La cara és curta amb el perfil convex, i el morro reduït i en punta. Els ulls són oblics, més aviat petits i l’arc de les òrbites poc sortint. Les orelles són grosses, en posició horitzontal i sempre farcides d’un pèl abundant d’un color més clar. Les banyes, que no solen ser molt desenvolupades, són de color blanc a la base i més obscures a la punta. Tenen una forma variable, degut a la seva debilitat, però normalment són en roda, tant alta com baixa, com en direcció horitzontal. El coll és curt i eixut, amb barballera més marcada i abundant en els mascles. El cos és de longitud mitjana, tirant a cilíndric i amb la creu poc destacada. La gropa és ampla, angulosa i poc musculada. La coa és llarga i amb un floc de pèl a l’extrem. Les extremitats són curtes i ben aplomades, poc musculades, amb uns potons petits i sempre pigmentats. El braguer és petit, recobert de pèl suau i més clar que la resta del cos. La pell és gruixada i aferrada al cos, i el pèl és fi i curt per tot el cos, i més llarg entre les banyes, a l’interior de les orelles i a la punta de la coa. El pelatge és castany, amb variacions que van del castany molt clar, conegut per "ros", a quasi negre, conegut per "morat". Presenta una intensificació de la coloració a les zones distals, en tant que mostra també una degradació al voltant dels oronells, l’espinada, el front, l’interior de les orelles, aixelles i bragades.
Dades generals
La raça disposa de llibre genealògic, publicat al Butlletí Oficial de les Illes Balears en data 10 de juny de 1999, i el mes de juny de 2002 tenia inscrits als registres 12 braus, 127 vaques, 57 braves i 14 vedelles. La seva presència a Mallorca, d’acord amb les troballes fetes als talaiots és superior als dos mil anys, i el seu nombre, segons els historiadors va arribar a ser molt elevat als segles XIII i XIV. La seva decadència va començar amb el canvi de tracció agrícola dels bous pels muls, el que va motivar la substitució de les guardes de vaques per les d’egües de cria. La posterior desaparició d’aquestes guardes va ocasionar l’abandonament de terrenys marginals de muntanya i marines. A l’actualitat, una de les funcions mes valorades d’aquests animals és el control de la vegetació ambiental d’aquestes zones, ja que la vaca mallorquina té una alta capacitat d’aprofitament de plantes lignificades o molt fibroses (càrritx) no utilitzades per altres espècies, el que la fa imprescindible pel control d’aquest tipus de vegetació. El baix nombre d’animals existents fa necessàries una sèrie d’actuacions urgents, per tal de garantir la seva supervivència.
La raça Bruna dels Pirineus és una població bovina del Tronc Alpí, de pelatge bru, rústega i amb una gran capacitat de pasturatge. Inicialment fou una vaca de triple aptitud: carn, llet i treball, passant posteriorment a especialitzar-se cap a la producció de carn en el seu hàbitat natural i en règim extensiu. Actualment, a Catalunya, representa quasi el 80% de les vaques d'aptitud càrnia.
L’origen d’aquesta raça el podem situar en les comarques pirinenques de Lleida (Val d’Aran, Pallars Sobirà, Pallars Jussà i Alta Ribagorça), a partir de la fusió de bovins autòctons amb la vaca Suïssa (Bruna Alpina) importada a través de la Val d’Aran a finals del segle XIX.
La Bruna és una raça adaptada plenament al seu medi. La seva rusticitat li dóna la capacitat per a pujar a les pastures d’alta muntanya –els ports- durant l’estiu, acompanyada normalment per la seva cria. Molts individus de la raça també passen l’hivern a la intempèrie.
Encara que la ramaderia de boví no va ser una activitat predominant al Pirineu lleidatà durant el segle XIX, la crisi del conreu de la vinya, produïda per l’aparició de la fil•loxera, ho canviaria tot de forma molt notable. Els bovins autòctons de les comarques pirinenques lleidatanes (l’extingida vaca Catalana, la Pallaresa i algun ecotip de l’actual Pirinenca) començaren a ser encreuats amb boví lleter, importat de Suïssa (Bruna Alpina) i entrat per la Val d’Aran, per així cercar una possible alternativa econòmica al tradicional conreu de la vinya.
Les primeres fonts escrites que parlen d’importacions de vaques suïsses daten del 1922, però es tenen evidències que al voltant del 1880 es van fer les primeres importacions; el 1881 es va instal•lar una fàbrica de mantega a Gorguja (Llívia), que obligà a la importació de vaques especialitzades en la producció lletera, entre elles la Suïssa; deu anys abans ja s’importaven per Santander.
Estudis morfològics realitzats en un total de vint races espanyoles, situarien a la població Bruna com a integrant de l’anomenat “tronc roig convex turdetà”, conjuntament amb altres races com ara la Pirinenca, la Palmera (Illes Canàries) o la Rubia Gallega. Aquest tronc turdetà, originari de Mesopotàmia i Àsia Menor, fou introduït a Àfrica i Europa via Egipte i estret de Gibraltar.
La raça Bruna dels Pirineus es troba a les comarques pirinenques i prepirinenques de Catalunya: el Pallars Jussà, el Pallars Sobirà, l’Alta Ribagorça, la Val d’Aran, l’Alt Urgell, la Cerdanya, el Berguedà-Lluçanès, el Solsonès i el Ripollès.
Estudis realitzats amb marcadors genètics, amb individus procedents de totes les comarques abans esmentades, confirmen la gran uniformitat genètica mostrada per la raça. Les anàlisis permeten inferir les vies migratòries originàries d’aquests animals, des de les valls muntanyoses dels Pirineus cap a les comarques prepirinenques, amb una clara tendència migratòria NO-SE. El cens aproximat és d’uns 30.000 animals, encara que la xifra es redueix bastant si considerem únicament els animals amb un elevat grau de puresa racial.
Característiques Generals
La raça Bruna dels Pirineus pertany al Tronc Alpí. Els seus integrants tenen el pelatge bru i són de proporcions harmòniques, eumètriques i amb tendència longilínia. És molt rústega, amb bona capacitat de pasturatge i de precocitat mitjana. Animals de llarga vida productiva, fàcil maneig, elevada fertilitat i bona facilitat al part. En el seu hàbitat natural s’exploten per a la producció càrnia en règim extensiu. L'alçada mitjana a la creu és d'uns 130 cm; essent el pes viu dels mascles d’uns 600 a 650 kg i el de les femelles d’uns 550 a 600 kg.
Característiques Regionals
Cap: De proporcions mitjanes i proporcionada. Front ample i pla. Mandíbula forta i ben dibuixada. Orelles de mida grossa amb molts pèls blanquinosos a la part interna. Perfil recte, podent-se acceptar perfils lleugerament còncaus. Morro ample i net, àmplies narius. Ulls grans i vius, mai enfonsats. Banyes en forma de lira baixa, de secció rodona, de color blanquinós i amb punta negra.
Coll: Recte i de llargada mitjana en les femelles. Més curt i lleugerament convex a la línia superior en els mascles. En ambdós sexes el coll ha d’ésser marcat; amb una papada no exagerada.
Tronc: Harmònic, pit ample i profund, amb costelles planes, amples i ben arquejades. Ventre ben desenvolupat, llarg i profund. Creu poc elevada, poc marcada i ampla. Línia dorsal uniformement recta. Lloms rectes i amples, moderadament llargs. Gropa ben desenvolupada i horitzontal. Cua d’inserció ben marcada i naixement en línia amb la gropa; descriu un arc suau, sense introduir-se en isquiums. En els mascles, l’arc lleugerament més aixecat. Testicles ben desenvolupats i braguer de volum mitjà i ben implantat. Mugrons de mida mitjana i implantació ampla. Són admissibles quarterons davanters lleugerament més desenvolupats que els posteriors.
Extremitats: De longitud mitjana i fortes. Ossos, lligaments i articulacions ben definits. Diàmetres ossis de tipus mitjà. Amb musculatura ben desenvolupada i perfils convexes. Cuixes ben descendides. Aploms rectes frontalment i equilibradament angulats a la visió lateral. Travadors mitjans i correctament angulats. Peülles rodones i tancades, fortes i simètriques. Unglots uniformement pigmentats, d’intensitat variable.
Capa: De color bru, amb diferents tonalitats uniformes. Presenta degradacions cromàtiques a nivell dels ulls i morro, aixella, braguer, baix ventre, cara interna de les extremitats i periné. En la línia dorsal és freqüent un llistó degradat, més marcat en els mascles. Pell rosada o bruna, de tonalitat més clara que la capa; gruixuda, elàstica i mòbil. Pèl fi i espès, de llargada uniforme. Borló de la cua més fosc que la capa. Mucoses rosades i musell negre.
Animal bast i poc equilibrat. Excessivament petit. Cap gran. Coll amb “cop de destral” molt marcat. Caràcter “cul-gros” a les femelles. Sistema mamari molt caigut i/o tubular. Extremitats curtes, bastes i rectes. Pell blanca, negra o amb taques. Capa amb coloracions diferents al bru, tacades o atigrades. Pèl llarg i ondulat; tupés. Llistó negre a la línia dorsal. Musell rosat i mucoses negres
Importància i Extensió
• Cens aproximat: 30.000 vaques de més de 2 anys.
• Zona d'origen: Pirineu Català (remot en Suïssa).
• Zona d'expansió: Pirineu i Pre-Pirineu de Catalunya.
Sistema de Maneig i Tipus de Producció
• Maneig: Extensiu, pel que respecta a les vaques. Càrrega ramadera de 0,9 UGM/SAU (ha). Es tracta d'un sistema típic vall-port.
• Característiques de producció: Els vedells s'engreixen des del deslletament (sis mesos) fins a un any amb pinso comercial.
Aptituds de les Femelles
• Edat al primer part: 33 mesos
• Fertilitat: 90 %
• Facilitat al Part: 90% normals, 7% amb forta ajuda del ramader, 3% amb assistència veterinària.
• Interval entre parts: 385 dies.
• Capacitat maternal: Bones mares en producció lletera i cura del vedell.
• Rusticitat: Elevada, s'adapta a zones entre 600 i 1200 m d'altitud. A l'estiu pugen a ports de muntanya de fins a 2000 m d'altitud.
• Docilitat: Elevada i molt apreciada pels ramaders.
Aptituds dels Mascles
• Pes al naixement mitjà: 46,5 kg.
• Pes al deslletament: 243 kg a 185 dies.
• Velocitat de creixement naixement-deslletament: 1,06 kg.
• Índex de Conversió durant l'engreix: 4,75 kg pinso/kg pes viu.
• Guany diari durant l'engreix (mascles): 1,65 kg/dia.
• Pes a l'any: 530 kg.
• Desenvolupament muscular: categoria U (sistema EUROP).
• Pes canal: 330 kg als 381 dies d'edat.
• Composició de les canals (avaluades al nivell de la 6ª costella, resultats projecte FAIR1 CT95 0702):múscul 68,2%, os 16,3%, greix subcutani 3,0%, greix intermuscular 9,7%.
• Qualitat de la carn: L'anàlisi canònic realitzat en el context del projecte FAIR revela una qualitat de la carn mesurada laboratorialment que és intermèdia entre les diverses races espanyoles analitzades.
• Utilització en encreuaments: us extensiu, però no avaluat en termes quantitatius. El encreuament es realitza fundamentalment amb les races Xarolesa, Llimosina (primípares) i Blanc Blau Belga.
El tronc ètnic boví anomenat Roig Convex ( Bos taurus turdetanus ), en el seu pelegrinatge prehistòric que el va portar des d'Orient Mitjà fins al sud-oest d'Europa, ha donat lloc a diverses races espanyoles. Una d'elles, la Retinta, constitueix la principal raça bovina hdel sud-oest de España.Se distribuir per la meitat sud de la península Ibèrica, on va originar les formes locals vermella extremenya, retinta andalusa i rossa gaditana, de la fusió procedeix una versió moderna i millorada de la raça.
Profundament arrelada a casa nostra després de mil lennis de convivència íntima amb les serres i deveses de l'Espanya mediterrània, les vaques de capa caoba i grans cornamentas són avui en dia un element més del nostre paisatge.
Gairebé tots els geògrafs i naturalistes grecollatins i fins i tot algun passatge bíblic fan lusió a les nombroses vaques de la Bètica o de Tartessos, presumiblement compostes per avantpassats de l'actual Retinta. A ells es refereixen les cites bíbliques relatives al bestiar de l'antiga Tharsis (avui Andalusia) i també la llegenda d'Hèrcules i la seva victòria sobre el monarca local. Gerió, a qui confisca la seva vacada.Esmentada per visigots i àrabs, entra de ple en la nostra història moderna de la mà de la Reial Cabana de Carreters i els seus Vessaments cabañil i traginers del Regne. Aquesta institució, creada pels Reis Catòlics en 1447 (amb els mateixos privilegis que Alfons XI havia donat el 1273 en organitzar el Honrat Concejo de la Mesta o Reial Cabana de Ramaders), va agrupar als principals carreters espanyols fins a la seva extinció al segle XIX . Enormes caravanes de pesades carretes traccionades en moltes ocasions per vaques o bous retinto trafegaren llana, blat, carbó pels principals camins del Regne.
Com boví de doble aptitud carn-treball, es va mantenir durant segles.
Els pertrets militars i el mercuri destinats a la conquesta i colonització de les Índies van omplir de parelles de vaques Retinta dels molls del port de Sevilla, on també van embarcar els Retinto que més tard enllumenaria a les races criolles americanes.D'aquesta manera queda destacada la seva preferent adscripció als treballs de carreteria, ja que la seva ocupació en l'agricultura va ser sempre molt discret per tractar-se d'àrees amb poca vocació per als cultius, d'aquí el seu aviat enquadrament com a animals de carnisseria.
Durant tot aquest temps es van forjar variants etnogràfiques sense més trets diferencials que els derivats de la seva diferent ubicació i conseqüents influències ambientals.
Amb aquest signe comença la seva marxa en el present segle, sota el patrocini de l'Associació General de Ramaders, fins que el 1933 el Ministeri d'Agricultura posa en marxa el Llibre genealògic.
En l'actualitat, agrupa animals massissos i forts, de perfil subconvex, eumètrics o subhipermètric i de proporcions mitjanes a longilínies. Destaquen per la seva capacitat corporal, dins de l'harmonia anatòmica, sostinguda per un sòlid armadura òssia, però no bast. (Sánchez Belda. MAPA).
Morfologia i qualificació
La Retinta ofereix diversos trets distintius que ens poden ajudar a diferenciar-en ple camp de altres races
En l'actualitat, agrupa animals massissos i forts, de perfil subconvex, eumètrics o subhipermètric i de proporcions mitjanes a longilínies.
Destaquen per la seva capacitat corporal, dins de l'harmonia anatòmica, sostinguda per un sòlid armadura òssia, però no bast.És també característica la cornamenta blanca amb la punta lleugerament enfosquida, que en els mascles adopta la forma de ganxo alt o baix i en les femelles després de recolzar-s'allarga ostensiblement cap endavant i amunt.
El 1987 es publica la Reglamentació específica del Llibre genealògic de la raça Retinta per Ordre Ministerial del 27 d'octubre . En ella s'aprova el prototip o estàndard racial de la mateixa:
Coloració de la capa: El seu color és fonamentalment vermell, amb tonalitats variants des de la més fosca (retinta) fins a la més clara (colorida i rossa) amb degradació al voltant dels ulls (ull perdiu), i excepcionalment en les femelles s'admetrà l'existència de taques blanques només a la regió inguinal, sempre que siguin de molt poca extensió.
Coloració de les mucoses: Les mucoses són rosades.
Banyes: De naixement una mica posterior a la línia de prolongació del clatell, dirigits cap als costats i endavant, en forma de ganxo alt o baix en els mascles i cap endavant i amunt en les femelles, de color blanc groguenc, amb puntes més fosques . S'admet l'absència de banyes a les femelles, conseqüència de qualsevol mètode de escornat.
Coloració de peülles: Color clar des del blanc rosaci al castanyer.
Coloració de l'escrot: rosaci.
Conformació general: Respon a la d'un conjunt de perfil convex de proporcions i longituds de grans dimensions.
Òrgans sexuals: Testicles normalment desenvolupats. Braguer de forma regular, ben proporcionada i implantada; mugrons de mida mitjana. Simètricament col.locats, pell suau.
Desenvolupament corporal: El format ha de tendir a un tipus gran, proporcionat.
Cap: Amb front ample i lleugerament subconvex, cara amb el mateix perfil i allargada i descarnada en les femelles.
Coll: Fort, relativament curt, ben musculat i potent en els mascles i fi i prim en les femelles. La vora superior és recte en les femelles i convex en els mascles. Papada reduïda i discontínua.
Creu: Ample, ben unida amb coll i tronc.
Esquena: Llarga i ampla, ben musculada i ben dirigida.
Pit: Ample i musculat en els mascles.
Tòrax: Profund, llarg i arquejat.
Ventre: Ampli, encara que no excessivament voluminós ni recollit.
Lloms: Amples i notòriament musculats.
Dors: Línia dorsolumbar horitzontal; ampla, plana i musculada la superfície dorsal.
Gropa: Horitzontal, àmplia i musculada.
Cua: De naixement horitzontal, fina lleugerament en arc i acabat en floc de color blanc.
Cuixes: Aparents, molt musculats i convexos, més en els mascles.
Natges: Rectes i convexes en les femelles, molt musculades, llargues, amb tendència a l'ampul · lositat i fortament convexes en els mascles.
Extremitats: Robustes i ben proporcionades.
Aploms: Seran perfectes, proporcionant marxa lleugera i solta.
Peülles: Les peülles són arrodonides, dures i de grandària en relació harmònica amb el pes.
Mesures Zoométricas: Com a complement de l'examen anterior, les mesures corporals constitueixen un element més en la descripció de l'animal i un procediment de valor per seguir l'evolució del prototip. Les estimacions mètriques mínimes de la raça per als adults són les següents:
MESURES ZOOMÉTRICAS
Mesures
Mascles
Femelles
Alçada a la creu
1,44
1,39
Longitud escápulo-isquial
1,85
1,78
Perímetre toràcic recte
2,06
1,90
Alçada de pit
0,80
0,70
Longitud de la gropa
0,53
0,50
Amplada de la gropa
Distridució
La raça Retinta presenta un cens nacional aproximat de 200.000 vaques, de les quals més d'un 10% estan inscrites en el seu Llibre genealògic. Aquestes dades converteixen la Retinta en la segona raça autòctona amb un major cens de tot Espanya i en la raça predominant en el quadrant sud-occidental peninsular.
Extremadura i Andalusia constitueixen l'àrea principal de distribució, si bé hi ha altres comunitats autònomes que presenten efectius: Balears, Castella-la Manxa i Castella i Lleó.
Seleccioneu una comunitat autònoma al mapa oa la llista desplegable per veure les ramaderies de bestiar retinto.
La raça Retinta és un boví d'aptitud eminentment càrnia. Es caracteritza, a més per una elevada rusticitat i un marcat caràcter maternal. Això li permet aprofitar 1 / 2 difícil, amb grans èpoques de sequera i períodes de carestia.
El sistema de cobriment és normalment estacional mitjançant munta natural. Els toros (1 per cada 30-40 vaques) romanen amb les vaques entre els mesos de novembre a juny. Es busca amb això fer coincidir el gruix de les pariciones amb els moments de més recursos en el medi.
Les instal.lacions són molt simples, consistint essencialment en els corrals, les mànigues de maneig, embarcador, la bàscula i alguns abeuradors i basses artificials.
És un representant clar del tronc boví roig convex de l’àrea mediterrània, que ha anat deixant constància de la seva presència per tots els països que envolten aquesta mar i tal volta amb més incidència a les illes. Durant molts d’anys fou la raça majoritària o dominant a l’Illa de Menorca, amb una clara tendència dirigida a la producció de llet i el formatge com a producte final. A l’actualitat, com passa amb altres races de les illes, malgrat la seva presència mil·lenària contrastada, el bestiar boví de raça menorquina és un grup molt reduït d’animals, que encara podem gaudir gràcies a l’esforç continuat d’una família d’aquesta Illa.
Tothom coincideix en que la presència del bestiar boví a Menorca és, com a mínim, de l’època dels talaiots, hipòtesi que concorda amb la teoria migratòria del boví roig convex del sud peninsular, seguint el mateix camí que la cultura del vas campaniforme. Molt probablement els seu antecedent directe fou la raça Marinera estesa abans pel litoral català i llevantí i avui ja desapareguda, el que motiva que la raça menorquina, com passa també amb les altres races de boví de les illes mediterrànies, sigui una autèntica relíquia a conservar, atès a més el matís diferencial de la seva aptitud productiva.
És una raça rústica, forta, tranquil·la i amb gran instint maternal. La seva grandària és mitjana i les seves proporcions allargades. La seva conformació corporal s'assembla al biotipus de doble producció (llet i carn). Els animals són majoritàriament sulls i el seu color és roig, amb variacions d’intensitat que van des de el ros clar al roig fosc. El pes mitjà de les vaques adultes és d'uns 500 quilos i 900 quilos el dels mascles.
El cap és de perfil subconvex i relativament curt. Sense banyes, hi destaca el front amb tupè. El morro és ample, els ulls oblics, i les orelles grosses, parcialment caigudes i amb abundant pilositat interna. El coll és de longitud mitjana, moderadament musculat i proveït d'una lleugera barballera. El cos és profund i el ventre ample. La línia dorso-lumbar és recta i la gropa és ampla i angulosa amb un naixement alt de la coa, que és llarga i amb un floc de pèl a l'extrem. Les extremitats són de longitud mitjana a llarga i els aploms, correctes. Els potons són amples i forts. El braguer, ben implantat, és abundant i ben irrigat, i disposa d'uns quarterons harmònics i de pell fina, més be propis de races d'aptitud lletera. El pèl és fi i curt i la pell és gruixada, amb les mucoses rosades, tot i que s'accepta en les femelles el color pissarra. El pelatge és generalment roig, que pot variar des de ros clar a castany fosc.
La raça disposa d'una Associació de Criadors y de llibre genealògic, publicat al Butlletí Oficial de les Illes Balears en data 15 d’abril de 2000, i que, a setembre de 2002 té registrats 466 animals, que pertanyen a 26 socis. És una de las races europees més estudiades genèticament, figurant la primera en capacitat de producció de k-casseina. Malgrat tenir aquesta gran aptitud formatgera, actualment la seva principal producció és la de carn, restant només dos "llocs" productors de aquest excel·lent formatge que es comercialitza a petits comerços tenint merescuda fama per el seu característic sabor i la seva gran qualitat . Degut a les exigències tradicionals de maneig dels animals, l'època dels parts es concentra entre els mesos de setembre i novembre i la temporada de munyir dura fins el mes de juny, que té a la pagesia la fita tradicional de la festa de Sant Joan, com a límit per aquesta activitat. Les tanques, molt abundants a Menorca, són el complement ideal per la rotació de les pastures, fonament de l’alimentació d’aquests animals, i que per la seva rusticitat aprofiten al màxim.
Criada en estat semisalvatge, en el Parc Natural del Massís de l’Albera, a cavall de l’Alt Empordà i el Vallespir, és troba el reduït nombre d’exemplars d’aquesta petita raça bovina. Hi ha dues varietats de la mateixa, l’anomenada Fagina i la Negra, i entre les dues no arriben actualment als 300 individus, encara que predominen més els animals fagins que no pas els negres. Rústega i primitiva, molt resistent al fred però força sensible a la calor, s’alimenta tot l’any, en pastoreig extensiu, de la vegetació existent a la zona, sobretot dels fruits i brots tendres del faig, del qual pren el seu nom la varietat Fagina, coneguda a la Catalunya Nord com a “Massanaise”, topònim derivat del riu Massana. El seu caràcter és esquerp i poc manejable, ja que el contacte que té amb l’home és mínim. Aquest es produeix un cop l’any, en l’esquellada, on es recullen tots els animals amb la finalitat principal de recuperar i retirar els vedells per a l’engreix. Pel que respecta a la morfologia, i en el conjunt de tota la població, el grau de variabilitat és bastant elevat, principalment a causa dels diferents encreuaments amb races d’aptitud càrnia.
L’Alberesa fou descrita per primera vegada l’any 1957 per Lluís Mascort, que publica la primera tesi doctoral sobre aquestes vaques. No obstant, el francès Durand, l’any 1868, ja citava l’existència d’una raça originària de la Serra de l’Albera. Es troba lògicament en perill d’extinció, i així consta en el banc de dades de la FAO (DAD-IS, Roma).Es tracta d'un animal fort, rústic i poc corpulent, amb un pes inferior a la mitjana de l'espècie i poca alçada, uns 122 cm d'alçada a la creu en les vaques i 130 en els toros, la línia dorsolumbar enfonsada i una línia marronosa al seu llarg.
El pit és estret i profund, i solen tenir molta papada. El sistema mamari és poc desenvolupat. El pes mitjà és de 275 quilos en les vaques i 350 en els toros. El morro sol ser pigmentat en negre i orlat, mentre les banyes són blanques amb les puntes negres, aplanades i en forma de mitja lluna, tot i que a vegades s'enlairen. El pelatge presenta una gran varietat, que pot anar des del negre Al llarg de la serra de l'Albera, entre l'Empordà i el Vallespir, molt adaptada a la geografia muntanyenca on viu, resistent al fred i sensible a les altes temperatures, s'alimenta principalment del fruit del faig.mat fins el ros clar, passant per tota la gama intermitja.
